Anàlisi
Dijous, 16 de juny - 00:00h.
A ningú li poden agradar els successos que han tingut lloc als voltants del Parlament. Només aplaudirà qui busqui una altra oportunitat per destruir per destruir. La indignació no justifica la coacció, ni la violència. De qualsevol intensitat, contra un diputat o un transeünt. Però igualment just és reconèixer que aquest ni és, ni ha estat, el se-
gell del #15M. Més aviat en constitueix l'excepció.
També convé posar les coses en perspectiva per valorar-ne millor la gravetat. Novembre del 2005, en els primers mesos del canvi de govern bipartit i al Parlament gallec: un centenar d'alcaldes del PP, perfectament organitzats i sincronitzats, interrompen el ple des de la tribuna de convidats amb un sorprenent repertori de crits, amenaces i insults contra ses senyories. La policia els desallotja amb imatges d'espectacular cruesa. Als diputats del PP els va semblar tan democràtic i tan sa que, l'endemà, van ocupar ells la tribuna mentre els mateixos alcaldes bloquejaven l'accés al Parlament. A ningú, ni tan sols a mi, ni tan sols avui, se li va acudir dir que el PP era un perill per a la democràcia, o un moviment que hagués traspassat les tan suades línies vermelles. En molts dels mitjans avui alarmats pel #15M, més aviat es va culpar el bipartit per insensible. I posats a examinar tarannàs democràtics, què dir d'aquestes festes de la llibertat d'expressió i la democràcia ben entesa que suposen cada any els insults i amenaces a Zapatero durant la desfilada de la Hispanitat; els mateixos on tants no perceben més que sana ira ciutadana.
La màquina d'esclafar el #15M ja està en marxa. Si s'indignen a Sol, malament per al comerç. Si ho fan a la Ciutadella, malament per a la democràcia. Pel que es veu, només es poden indignar a casa. Ja només falta descriogenitzar el Cojo Manteca. Inútil consol refugiar-se en aquest debat per evitar les qüestions importants plantejades des de les places. No es pot il·legalitzar el descontentament, ni prohibir la insatisfacció.
No més lliçons de democràcia. Si us plau. Encara segueix esperant resposta el malestar majoritari pel cínic funcionament del sistema. També espera tanta indignació per unes polítiques que solucionen els problemes d'aquells que van crear la crisi ferotge i s'han fet ferotgement rics. La pregunta ja no és què faran els acampats, o què demanen. La qüestió és què respondran les institucions i els actors interpel·lats.
Ni la democràcia real està a les places, ni als Parlaments es refugien els segrestadors de la democràcia. El millor del #15M ha estat la seva voluntat de recuperar la dimensió deliberativa de la democràcia. No caiguem en l'error de reemplaçar un conjunt d'ingenuïtats per un altre de més gran i més simple. Per no acabar sent joguines trencades de quatre oportunistes, els indignats haurien de tenir molt present la realista saviesa de Chesterton quan va dir que no es pot fer una revolució per tenir la democràcia, s'ha de tenir la democràcia per fer una revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada